CHICAGO: més que una ciutat

Més de 70 alcaldes i regidors de l'Àrea Metropolitana de Barcelona hem visitat la ciutat de Chicago (Illinois) els dies 13 al 18 de maig.


Xavier Vendrell (al centre) és Professor of Architecture, at the School of Architecture, College of Architecture and the Arts, at the University of Illinois at Chicago. Director of Academic Programs, Director of Graduate Studies.
(A l'esquerra) Jaume Vendrell. Gerent de la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
(A la dreta) Carles Beltran.


(fotos realitzades per Carles Beltran)
Chicago, una de les ciutats més avançades del món en arquitectura.


Sears (al centre) el gratacel més alt del món, amb 110 plantes.


Vistes del centre financer de Chicago (loop) des de la planta 103 del Sears. Al fons, el gran llac Michigan.














El gratacel Sears














Arquitectura al costat del riu Chicago














Carrers del centre de Chicago


Chicago és la tercera ciutat més gran dels Estats Units, l'àrea metropolitana de la qual té una població de més de 9 milions d'habitants. Es localitza a l'estat d'Illinois, a la costa oest del llac Michigan.
Avui, la ciutat de Chicago és el segon centre financer més important dels Estats Units.

Scanline nocturn de la ciutat des del Planetarium de Chicago.


Navegant en barca pel riu Chicago.

ELS PECATS CAPITALS de PiP

adaptació lliure d'un article d'opinió

La permanent campanya que ha fet PiP des de que va perdre les eleccions és fàcilment desxifrable, però inintel·ligible sense l’historial dels 20 anys de la seva partidista i tancada acció de Govern. La derrota de PiP és la redempció que els votants imposen a una agrupació local d’electors que ha comès molts pecats capitals quan governava i els agreuja, ara, a l’oposició.

L’ELECTORAT castiga la supèrbia. Només hi ha una cosa que demanem tots en la mateixa mesura d’un Govern: credibilitat. La credibilitat és el bé més valuós d’un governant.
Per això, el patró de la prepotència i l’engany que s’ha patit en les darreres legislatures és difícil de suportar. La majoria dels habitants de Torrelles ho diuen: «PiP ha perdut la virtut de la credibilitat de tant posar-la a prova en va». Lluny d’esmenar-se, va fiar la seva sort a substituir la prepotència per la supèrbia. Isabel Gimeno es va dedicar a seguir les directrius extravagants que marcava J.Ramell, però amb el timó tremolós, la supèrbia com autodefensa i amb la inseguretat de dirigir Torrelles cap a uns objectius clars.

Els votants repudien la ràbia. Allà on més s’ha acarnissat l’estil bròfec de Joan Ramell, més es castiga: el Torrelles que no vol plantar-se al segle XVIII i les greus afirmacions contra els veïnats de Cesalpina, Can Guey i Can Güell li ha passat una factura molt cara. La campanya que ha encetat PiP per les properes municipals deu tenir alguna cosa a veure amb tot aquest error. Ramell vol un hàbitat procliu tant pel que fa el votant dels veïnats, com per a aquell votant del nucli urbà que sembla que ha apostat pel canvi i el progrés sense retorn.

L’elector tampoc tolera la gola. PiP, i Ramell personalment, van fer del tancament i l’aïllament de Torrelles la seva arma electoral més preuada. En lloc de parlar-nos de prosperitat pel municipi, es dediquen a reclamar despatxos amb telèfon, fotocopiadora i personal al servei de l’oposició, llançen alarmes de corruptela demanant la factura del cotxe que es va comprar el marit de l’anterior l’alcaldessa i intenten cremar a la graella els representants municipals elegits pel poble de Torrelles. No volen admetre que el seu discurs embafa, i ho diu una immensa majoria: «PiP empatxa».

El votant suporta malament l’avarícia. Mentre J.Vila o Cesca Vendrell passen mals tràngols davant dels seus fidels, Ramell s’entesta en acollir-los. No dins de PiP, és clar, quin problema! Però hi havia una formula que els permetria dissimular l’avarícia de PiP. Muntar una Plataforma en nom de l’antiespeculació. D’aquesta manera podrien controlar el precari lideratge de CiU i aglutinar els quatre ressentits que sembren l’odi en contra dels tres partits que formen govern. I una altra encara més funcional: dirigir a un petit col·lectiu de joves per fer la feina bruta. Així, d’aquesta manera, ells quedaven immaculats sense importar-los el mal provocat a tota una generació desviant el problema que ells mateixos van crear. Només així podrien evitar que les factures passessin a cobrar la seva pèssima gestió.

A PiP els va poder la luxúria. No es pot pretendre a la vegada tocar a sometent el teu electorat més conservador i el moderat de l’oponent. Per guanyar més públic, han volgut combinar la moderació amb les perdigonades a tort i a dret. Però els dos missatges són excloents entre si. La primera regla del bon candidat és cuidar les qüestions públiques d’alta importància pel municipi. Just aquelles on s’ha oposat més durament Ramell.

ALS estrategs de PiP els encega, ara, l’enveja. Van preferir encomanar-se al mite del vot ocult. Però, aquest, no neix per generació espontània. Necessita una campanya que eviti els motius que empenyen a l’ocultació i en maximitzi els beneficis, no al contrari.
Precisament el missatge més clar d’un electorat que ha votat per obligar la seva classe política a posar Torrelles al dia, (feixuga tasca després de 20 anys de monopoli polític localista) és la bufetada donada pels electors a un PiP farcit de pecats capitals.

Les enquestes casolanes i l’aire que es respirava el 2003 indicaven amb claredat el desig de canvi. Ramell havia de baixar a l’arena per primera vegada després d’una excedència política de quatre anys. L’estratègia de fer vacances governant a l’ombra va fer créixer el seu rival. A Ramell el va trair l’enveja i la supèrbia. Infravalorant els seus oponents va dilapidar el necessari canvi de tarannà de la seva pròpia agrupació d’electors.

OPOSICIÓ TRASTORNADA

adaptació lliure d'un article d'opinió

L’oposició, porta ja més de dos anys desprestigiant-se a sí mateixa. Ja fa un temps que el grup d’ERC va deixar de preocupar-se pel transfugisme i el ressentiment del Sr. Vila (?), o les lliçons morals i els conceptes retrògrads d’en Juanito Ramell (PiP), o les excentricitats i la reiterada manca de rigor i coherència de la Sra. Cesca Vendrell (CiU). Res tan eficaç per desactivar-se a un mateix com l’entossudiment arbitrari, la acusació invariable, la negativitat permanent, la insatisfacció rebuscada. Si la coalició PiP-CiU clama al cel per quant fa el Govern i deixa de fer, pel que empren i el que no, per les seves iniciatives i les seves passivitats, per les seves compareixences i incompareixences, pels seus diàlegs i la seva absència de diàleg, per les seves debilitats i les seves prepotències, si aquesta oposició protesta per tot, en suma, per això i pel seu contrari, llavors vol dir que està estafant a la població. Aquesta actitud, aquesta estratègia, no serveix per mesurar quan el Govern obra malament de veritat, o comet alguna injustícia o abús, o posa el municipi en perill, o ens desempara.

“Si tot està malament sempre, ningú podrà saber el que de veritat ho està i quan”

Si tot està malament sempre, com s’entesta en proclamar histèricament aquesta oposició tan trastornada, ningú podrà saber el que de veritat ho està ni quan, i això és alarmant. L’oposició no pot permetre’s seguir caient en el descrèdit i el desprestigi, per que d’aquesta manera priva a tots els torrellencs i torrellenques la imprescindible vigilància i control sobre qui governa, sobre l’acció del Govern municipal. I el resultat del seu llarg desequilibri oral, mental i d’acció és que ningú, al marge dels seus fanàtics, acabarà prestant cap mena d’atenció a les reiterades i infundades alertes o alarmes.