A Torrelles guanya el SÍ. Un de cada tres torrellencs diu Sí

La retallada a Madrid de l'Estatut queda doncs, legitimada pel Sí. Guanya la Moncloa. Des d'Esquerra i des d' aquells qui voliem un pas més cap a la sobirania, un millor finançament, un reconeixement nacional més útil i real, un país i un poble més pròsper i amb més recursos, i una classe política catalana més preucupada pel benefici comú que per les seves quotes de poder i d'influència partidistes, tots aquests, dic, haurem de seguir treballant, com sempre.

Cal fer autocrítica, però, no ara només, i no només els del NO (els perdedors entre cometes). És una pràctica que no hauriem d'abandonar mai, sobretot aquells que alguna vegada hem optat per oferir-nos portar el timó d'una col·lectivitat, gran o petita. La meva autocrítica personal no és gens nova ni es queda atrapada amb l'Estatut. De vegades costa calibrar bé l'esforç i el desgast que representa la dedicació a la gestió pública, les contradiccions existents, l'equilibri ideològic i les exigències de rigor que això comporta. Tothom sap que la classe política, de tots els temps i tots els colors, hi han hagut mangantes, xoriços, aprofitats i dèspotes com gent honesta, entregada a la causa pública i disposada a treballar pels sectors més vulnerables de la societat. La meva constant autocrítica és basa en la consciència i com fer més útil la realitat d'una administració pública i totes les seves limitacions amb les necessitats reals que tenim les persones i totes les nostres exigències. En definitiva, quant paguem i què rebem a canvi.

Ara s'ha m'acabat el temps de les reflexions. Quan em quedi alguna estoneta, seguiré fent crítica i autocrítica. És tard i demà cal seguir treballant per la cosa pública. És evident que l'esforç ha de ser constant per aprendre cada dia a ser una mica més lliures, NO?